El desbellugament

Feia dies que volia escriure sobre les oportunitats, sobre el que queda al fons de la dita “no rebutgis a les 02:00 el que acceptaries a les 04:00 i pel que pagaràs a les 06:00”. Una sèrie de contratemps van fer-me veure que quan tens una bona ocasió i no la prens és possible que no en vingui cap de millor.

Tot va començar quan vaig sortir a passejar sota el Sol implacable del juliol mesetari. Tenia quatre hores per trobar una perruca que quadrés en l’ambient retro de la “movida madrileña” i que, a més, s'ajustés als caps petits. El primer basar que vaig trobar em va semblar tan mal decorat que vaig decidir passar de llarg. Tenien perruques i ho sabia. Als voltants del Santiago Bernabéu no hi ha botigues amb complements capil·lars i no ho sabia.

Dos dies després tornava cap a ma pàtria. Als volts de la Puerta de Alcalá vaig tenir gana, son i pressa. Tot de cop, no sabria dir l’ordre de prioritats. Sempre he estat més de KFC, Fosters o McDonald's que de Pans. Vaig deixar, doncs, la companyia enrere buscant més greixos i menys qualitat. Ni companyia, ni greixos, ni qualitat; a l’avió vaig ser incapaç de saber on començava el vertigen i acabava la gana.

Ahir a la nit va haver-hi la tercera, la que venç. A Mataró, riera avall, cadascú contava de quinze en quinze. Per parelles contaven de trenta en trenta. Tots plegats vam contar milions i milions. Immediatament, el salt que ho reiniciava. Posteriorment, la suor que ho perfumava. Finalment, els frecs que ho pregonaven. I de debò que semblava finalment. Cada hora més final(a la)ment.

Aleshores va posar-se a vibrar el mòbil i vaig deixar de tenir clara la moral d’aquest post.