No ens agrada trobar la bústia plena de rebuts. Plena de factures i detalls de tarifes dubtoses. Obrim les cartes amb desdeny i encara empitjora el nostre humor quan llegim a la part superior, ben destacat: Distingit client.
Ja que hem de passar per l’escorxador, i ho acceptem, volem passar-hi com a persones individuals. Tot millora molt quan encapçalant-ho tot hi trobo: Distingit Audald o, ni que sigui, Senyor Lloret.
I com totes les banalitats a les quals em refereixo, aquesta també es pot extrapolar al fet de viure. Sabem que no som el millor amic possible. Sabem que no som la persona que desitjaria tenir al costat qui comparteix amb nosaltres el seient del tren. Sabem que com a actors o futbolistes no arribem a l’estereotip de perfecció. Sabem que no sempre som qui s’espera que siguem l'acompanyant al llit quan es lleva al matí.
Però malgrat saber-ho ens segueix fent feliç l’abraçada, el gràcies per tot, el somriure matiner i desconegut, la complicitat dels qui t’ordenen. I, sobretot, que no s'equivoquin amb el teu nom.
La gràcia de sentir-se únics malgrat saber que no som l’únic.
Sempre som únics pel simple fet d'existir. El problema és que algú ens ho ha de dir (o en qualsevol cas demostrar) per adonar-nos. Potser aquí està el problema: necessitem que algú ens faci sentir únics, sense adonar-nos que ja ho som. O potser la persona que ens fa sentir únics, no hauria de ser ell/ella... però ho és. Llavors, quan creies que tot ho tenies molt clar, ve i et trenca els esquemes. I saps que t'estàs equivocant, que no hauries de sentir-te així, que et faràs mal... Però per altre banda, potser donaries el que fos per tornar a aquell moment on aquella persona va fer que et sentissis únic... tot i que només hagi sigut un segon, un moment, un instant...
ResponEliminaAnònima, per ser més concreta.
ResponEliminaPrefereixo les publicacions que, per entendre-les, te les has de llegir un parell o tres de vegades.
quanta veritat...m'agrada molt el text i el comentari
ResponElimina