Fa escassament 48 hores la selecció espanyola de futbols s'estava jugant la classificació per l'Eurocopa a Hampden Park. Xabi Alonso, al vol de tornada, va fer servir el Twitter per explicar les sensacions de glòria i orgull que li havien produït l'ambient escocès. I entre aquesta certesa, el temps confús que feia i l'acumulació puntual de feina no vaig evitar d'enyorar Glasgow una mica.
Enyor de llevar-me a mig matí amb la incertesa de com havia acabat tot. Baixar a esmorzar pressionant al personal amb bromes i ganyotes perquè no tanquessin encara la cuina. Parlar impunement i opinar sense criteri de qualsevol tema, relacionant-me per qualsevol mitjà. Enganyar la gana amb passejos eterns que sempre acabaven als mateixos llocs: a les escales de Buchanan Street espiant els voluntaris, els músics ambulants i la resta de civilització; a aquell banc de Glasgow Green on alguna escocesa em va cantar un “Stand by me” amb accent; a la gespa de Kelvingrove Park on sonaven cada vespre Cesk Freixas, Mishima i Els Pets entre abdominal i esbufec. Tornar al vespre afamat i brut i que un canadenc de l'est, del fred, m'esperés per sopar i començar a beure. Fins que ho havíem vist tot, fins que es feia fosc a quarts de dues de la matinada. Aquell barret tan preciós no va saber tornar i ara prefereix la dolça solitud de Glasgow que el retorn a casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada